Bages, Berguedà i Solsonès

Lehendakari Urkullu

  • Joan Canongia
  • Actualitzat:
  • Creat:

L'article de Joan Canongia

Parlar o escriure sobre ETA sempre m’ha fet molt respecte, per mi és un tema amb tantes arestes que fa molt difícil entendre moltes de les coses que passen al seu entorn. Simplificant molt, soc incapaç d’entendre aquells que defensen la pràctica de la lluita armada per imposar els seus criteris polítics. Aquesta incapacitat sovint m’inhabilita per tenir la distància necessària sobre el tema. Aquesta setmana fa 10 anys de la fi per part d’ETA de la lluita armada i, per tal motiu, hem vist i escoltat nombrosos actes, declaracions i contradeclaracions sobre això.

Sens dubte, la que ha generat més polseguera ha estat la declaració institucional d’Ornaldo Otegi. Probablement el fet del canvi en la posada en escena i les ganes que fos així ens va fer creure a molts que les paraules del dirigent abertzale havien estat una gran novetat. És cert que el llenguatge no verbal que va fer servir va ser radicalment diferent dels anys anteriors, va deixar la samarreta i la va canviar per la jaqueta, el to agressiu d’altres vegades va ser substituït per un to molt més amable o el mateix indret, als jardins del Palau d’Aiete a Sant Sebastià, feien que a l’escoltar les seves paraules semblessin un canvi radical.

L’antic lehendakari Patxi López les valorà positivament, l’actual, Iñigo Urkullu, tot i considerar-les un pas endavant respecte a les anteriors, pel que fa a l’empatia vers les víctimes, les considerava insuficients atès que no demanaven perdó de manera explícita i no reconeixia que mai havien d’haver existit. Aquestes dues persones, sí que saben de què parlen. El primer, com que ja no té responsabilitats, vol veure el got mig ple, el segon, com que encara ha de treballar sobre els serrells que encara queden, és més realista.

Quan vaig escoltar l’actual lehendakari, en la seva entrevista radiofònica, sempre amb un to molt institucional, vaig ser conscient de com de lluny estem a Catalunya de tenir un president que sigui mereixedor d’aquest nom. En tot moment diferencia el que ha de fer ell com a president i el que correspon al PNB com a partit, segons l’àmbit des d’on es parli. Ell sempre parla com a lendakari i en cap cas fixa posició com a partit. Crec que el moment més xocant per als oïdors catalans va ser quan va parlar de la reforma de l’Estatut Basc, porten dues legislatures senceres i ara estan a la tercera, treballant-lo, i considera que no tenen un consens suficient per portar una reforma al Congrés de Diputats. Compte, el PNB i EH-Bildu tenen més del 65% dels vots populars i una majoria al Parlament de 52 dels 75 diputats i no la considera suficient!!! Aquí, sense majoria en vots i una esquifida majoria parlamentària, van declarar la independència.

Un altre dels moments clau va ser quan l’entrevistadora li volia fer dir que estava a favor d’un referèndum d’autodeterminació, i no el va poder fer treure que ells sempre portarien a votació un acord.

No sé si són 50 anys de terrorisme i 800 morts, però el cert és que políticament estem a anys lluny... i així ens va.